Final de la Champions. Barça-Madrid. Lo nunca visto. La gent no pot suportar els nervis. Fa por. Hi ha aficionats que contemplen el suicidi en cas de derrota. A més, es juga al Camp Nou. Una cosa brutal.
Comença el partit. El públic crida tant que l’estadi tremola. Deu puntets blancs sobre l’herba es mouen indistintament. Mitja graderia els acompanya. L’ambient és crispat i molts insults son pronunciats alhora. La paraula “puta” és el mínim comú denominador. Els culès, conscients de la transcendalitat del partit, creuen que aquesta és la única manera de posar-se a l’altura i fins i tot superar el palmarès injustament abultat del Madrid.
La pilota roda, corre amunt i avall entre els jugadors del Barça. El primers minuts són de control absolut blaugrana, milions i milions de parells d’ulls s’enclaven a l’esfèrica, en la tensió del partit hi ha un jugador absort. La remena com els altres, segur, precís, però sense que ningú se n’adoni el seu ull esquerre despenja una llàgrima d’aigua molla. Just en aquest moment Javier Mascherano se n’adona que es va equivocar d’ofici, que per seguir el camí que li marcaven les seves cames va haver de deixar perdre el que li dictava el seu cap. En Mascherano volia ser escriptor, poeta, volia viure amb el cap ennuvolat, amb la mirada perduda i la compostura del galan, cagadubtes, esquizofrènic.
Ara mateix, ara que el Camp Nou s’esgargamella, ho veu tot fredament, des de fora. Ell que és al centre del món, veu aquell espectacle des de l’espai exterior i pensa que només és un subnormal donant cosses a un tros de plàstic inflat, i no sap qui és més imbècil, si ell, o la gent, tant la gent que el mira jugar, com la que no ho fa, tothom. Veu que la seva vida acaba de perdre sentit, just quan més en té, quan la seva pròpia existència és més justificada, quan pot influïr en l’estat d’ànim de milions de persones només amb un bon o mal moviment de peu.
De moment no hi ha gols, en Javier corre, es belluga amb audàcia i decisió, la toca, corre, bé, concentrat, pensa en el llibre que va començar a escriure quan encara anava a l’escola, que va titular: “Todos los galgos se llaman Leopoldo”, recorda el plaer que sentia escrivint a mà pàgines i pàgines amb un llàpis de carbó. Pensa també en els dos llibres que acaba d’enllestir “La endívia es muy mala” i “Se llama pan, imbécil”, i pensa en un poema, el que va escriure ahir, un dels primers que va escriure en català i que es recita a sí mateix de memòria, diu així:
Tortugues de llobregat d'esplugues
Quan el sol prenia el sol
les tortugues s'amagaven
satisfetes pel juliol
de la closca se n'anaven
Odiant la morenor
com la sal a la glucosa
estimaven la foscor
de la nit la més sucosa
bé que xalaven elles
en veient les gambes mortes
amb borratxes abelles
en brunzint les cames tortes
no tenien cap final
només veien la disbauxa
pintallavís i orinal
foren la seva gran rauxa
Mentre recorda el poema nota un cop a l'esquena, algú li ha tirat un encenedor d'aquells per premsar porros. I de cop i volta, se li envà la pinça, però massa. Demana la pilota, i s'envà als vestidors corrent davant la mirada atònita dels jugadors, entrenadors i espectadors. Quan hi arriba, crema la pilota, un cop cremada, crema les cendres, i llavors crema el foc. Com que veu que li sobra tant de foc, el fica dins un tupperware i el guarda a la nevera del vestidor blaugrana. Absent una mica de la realitat, mira l'hora. Alça! són les 3 del vespre!
Parpelleja, fa rodar els ulls, es frega el front amb el dors de la mà mentre esbufega. Està sol. Fa un pas endavant i sent la sabata desenganxar-se del terra. Nyeeeg. Aixeca la cama a poc a poc, com un flamenc, i mentre s’aguanta el peu amb la mà, mirant-se la sola, estranyat, sent una olor que l'entristeix d'immediat, l'enfonsa. És olor de cava.
El terreny de joc transpira victòria i nostàlgia a parts iguals, i en Javier s’ho empassa tot. És la primera vegada que salta al camp sense ganes; camina, desfet, cap al cercle central. Tot és fosc, la gespa és negra, som la gent blaugrana.
Comença l’himne (no se sap com), més nítid que mai, amb una ressonància impecable, epidauriana. En Javier segueix caminant, sentint-se abatut com si li haguessin clavat quatre pallisses, com els dies en que perden i sap que en part és culpa seva, perquè no ha jugat bé (en dies així, al arribar a casa, escriu i escriu sense parar, sense pensar, i s'aferra a la ploma tenint la certesa de que si fes alguna altre cosa, si la deixés anar i deixés rodolar els seus sentiments pendent avall, sense fre, ploraria, ploraria com un croissant).
A meitat de la segona estrofa, l'himne es talla. L’eco dels últims tocs de trompeta ressona i s’apaga, i és llavors quan sent la vaca: una vaca blanca que pastura davant la porteria, dins l’àrea petita, sota el Gol Nord de l’estadi.
Lligada del coll amb una corretja, la vaca fa de guia a un home cec, vell i elegant, a qui en Javier no tarda en reconèixer. És en Joan Maragall. És en Joan, pensa, el seu poeta més admirat. És en Joan, es diu, alçant la veu. La vaca pastura tranquil·la, calmosa, i l’amo que no fa res, no parla, no va enlloc. En Javier, de sobte, arranca a córrer, amb la boca oberta i els ulls somrients. S’hi acosta a gran velocitat amb els braços tallant l'aire, la gespa saltant sota els seus peus. Joan!!! crida, esparracant-se la veu, ofegat d'emoció. Cada vegada hi és més aprop, i no s’ho pot creure; el tocarà, parlaran, escriuran coses junts, prendran un cafè, aniran a veure el Barça quan ell s’hagi decidit a deixar l’equip. Però abans, just abans de l’abraçada que ja gairebé pot sentir, es desperta, obre els ulls, i veu la cara d’un home, el seu marit, que li crida:
- ¡Shakira! ¡Shakira! ¡¿Qué te pasa?!
- Qué...? Qué...?- diu mentre lentament va obrint els ulls i recuperant l´ànim als braços d´en Piqué.
- Te acabas de desmayar justo al entrar por la puerta de casa.
La Shakira, tombada i encara afectada pel desmai, mira estranyada i amb deteniment el seu entorn, no aconsegueix familiaritzar-se amb allò que té davant els ulls, tampoc amb l'home que la té agafada en braços. Espantada s´aixeca d´un bot i s´aparta d´en Piqué, la realitat de la situació l´estremeix, fins a l´extrem de pensar que potser només es tracta d´un malson, un malson d´aquells en que l´horror de les situacions és tan fort que sembla que sigui real. Ell, no acabant-se de creure el que li està passant a la seva dona, resta atònit assentat al terra, mentre les neurones al seu cap van de bòlit intentant trobar ordre i coherència per fer reaccionar raonable i encertadament al futbolista. Però, massa tard, la cantant, ben esperitada, engega a correr i surt per la porta. Fuig sense saber-ne ben bé la raó, la gent del carrer se la queda mirant, és clar, saben qui és, en canvi, ella no. Ha perdut la identitat. Escolta com algú està corrent darrera seu, es gira i el veu, i accelera més el pas, ell crida en va el seu nom -Shakira, Shakirinya!-, amb la celeritat d´una gasela va guanyant distància i el deixa enrere. El seu moviment de malucs atrapa la mirada de més d'un vianant, que, veient com d´impossible li serà poder aconseguir mai en la vida una bellesa com aquella, resignat abaixa finalment el cap, estimant-se més mirar el terra.
Esgotada, sense més força a les cames, s´atura. Es pesiga ben fort el braç, es fa mal, no és cap somni. De sobte es veu a ella mateixa i a sota llegeix “Shakira, la leona de la canción, 21 de marzo en Palau Sant Jordi”, s´apropa més al cartell, la seva confusió no pot ser més gran.
La preciosa cantant perduda en ple barri de les Esplugues de Llobregat, davant d’aquell immens mirall de paper, una imatge estàtica amb títol i eslògan que no feia res més que turmentar-la, no parava de plorar pluja negre de desesperació i rímel.
Estava en xoc, la seva ment estava sent travessada per mil fletxes dels temibles avantguardes de la legió de l’amnèsia del sud. A punt de rendir-se de dolor i impotència davant dels fets reals que semblaven irrevocables, en un moment de clarividència intentà cantar unes notes.
Omple els pulmons pansits de córrer i contrau la laringe preparada per deslliurar un do major angelical.
- Beep-beep-beep, s’espanta.
- que ha passat? La ment li oscil·lava.
Ho torna a temptejar, ara amb una mica de basarda al cos...
- beep-beep-beep!
Les portes del metro es tanquen...
Ella també tanca els ulls, i de cop sent un rugit immens. Es palpa, intenta prendre consciència, qui és? Veu unes cames peludes i musculades i intueix ràpidament que ja no és la Shakira. De nou al Camp Nou. Està confús, però ja n'està fins als collons de somnis i canvis de personalitat. Som a la final, toca guanyar-la.
Ja és la pròrroga, i falta un minut perquè s'acabi el partit. La gent ja ni crida, ni parla, ni res. Tothom està cagat, poden passar moltes coses en molt poc temps. El barça guanya per un gol, però el Madrid comença a traçar l'última jugada, l'última bala a la recamara. De sobte, un esglai recorre el camp. L'Higuaín es posiciona sol davant la porteria. Xuta per baix, molt fort, però en Valdés li llegeix les intencions i repel el xut. El rebot va a parar ben lluny, i en Cristiano la caça. Aquest se l'avança una mica i, aprofitant que el porter està a terra, fa dues passes, arma la cama dreta i rebenta la pilota, li carda una ceba que espanta. La pilota va ben direccionada, es veu que va dins. Un xut que pot perfectament decidir el destí d'Espanya, quasi del món.
Llavors en Mascherano ho veu clar, i li surt l'instint més primitiu de dins. Se li en va l'olla. Ara és tot o res. Comença a córrer com un cavall cap a la línia de porteria i fa un salt descomunal. Estira els braços tant com el cos li permet, obre les mans i ho aconsegueix. Paradon. La para, en Masche la para, recreant al propi Valdés. Milions de persones obren la boca però no emeten cap soroll.
En Javier l'atura màgicament i durant unes mil·lèsimes, des de l'aire, és feliç com un bebè. Però no ha calculat bé les distàncies. Encara a l'aire, gira el cap cap endavant i veu una columna blanca acostant-se a una velocitat vertiginosa cap a ell. No pot fer res, no hi ha temps. Acluca els ulls i, davant de 98000 espectadors... PAAM!! estampa el cap contra el pal. Sona sec. L'impacte és brutal, en Javier es rebenta el crani.
De cop, tot negre. Està xopa de suor. En mig de la foscor, abstreta, veu una llum i es mig desvetlla. Al acostar-s'hi, veu que és el mòbil. L'agafa, l'obre i veu dues persones. Estira el braç esquerra lentament, entre les mantes, i toca un cul inconfusible. Llavors deixa anar un sospir. Sí, és ell, és en Ramon Pellicer. Tot està bé.
No hay comentarios:
Publicar un comentario