In trutina mentis

M´he assentat a escriure, tendre i inspirat escoltant In trutina de Carmina Burana, cantada per una bella cantant que desconeixo, Charlotte Church. La podria estar escoltant vegada rere vegada sense cansar-me d´ella, transmet tal harmonia que és incomparable a qualsevol altre bella lletra musical. La veu d´aquesta deesa, Charlotte Church, m´ensisa en desmesura i recordo tot nostàlgic el meu gran lloc de referència, l´Olla, una petita cala de roques llises sense cap mena d´estria ni roca punxeguda que destorbi l´esquena nua a l´estirar-te. La mar femenina que envolta el sagrat racó m´impulsa els pensaments més secrets, més callats, que rauen dins la còmoda harmonia d´aquests moments de cants divins.

Caguem-nos

L’Eulàlia s’ha passat tot el matí cagant i ara esbufega mentre mira les agulles del rellotge. Es farà truita d’alls tendres per dinar, això ja ho tenía pensat, i després, a la tarda, sotirà a passejar. Deixarà portes i finestres obertes, per ventilar la casa, i s’endurà un llibre per llegir en alguna terrasseta del passeig amb arbres que hi ha davant del llac.

- Els alls tendres son ben tendres –diu, mentre riu i se n’adona de que no fa riure. I talla els alls i després bat els ous i ho barreja tot i en fa una truita. A foc lent la fa, i se la menja amb forquilla. No li agrada tallar-les amb ganivet les truites. De postre es menja una poma i una sèpia.

Són les quatre i vint-i-sis. L’Eulàlia obre la porta i la tanca. La torna a obrir i la torna a tancar. I ara sí, quan la torna a obrir, surt i la tanca darrera seu. Ha costat sortir, pensa.

- Com els cagarros! –diu en veu alta, just quan surt el veí del 6è 3ª, que se la queda mirant amb els ulls ben oberts i el front arrugat. Ella riu i prou.

Quan és al carrer, encara son les quatre i vint-i-sis. Collons. Camina mirant el terra fins que arriba al pas de zebra, i llavors, travessa. Mentre s’acosta a la primera terrasseta del passeig amb arbres que hi ha davant del llac, veu que només hi han una cadira i una taula lliures. S’hi asseu. A la taula del davant, un home d’uns cinquanta anys pren un café. Ella també en demana un, amb dos sucres siusplau. Mentre remena amb la cullereta veu que l’home es posa vermell com un pebrot vermell. O com les tomates, que son vermelles també (es pot fer pa amb tomata amb les tomates).

L’home, que fa cara d’estar patint, aguanta la tassa de café amb la mà, que li tremola. Tremola tant que la tassa li cau i el café ho esquitxa tot i l’home segueix tremolant i de sobte, amb una veu com de iaia molt vella, diu:

- M’estic cagant.. –mentre s’aferra a la cadira com si fos la seva vida.

L’Eulàlia voldría riure, però veu que ella també s’està cagant.

- No pot ser -pensa- he cagat aquest matí. Tot el matí he cagat.

I ja es inevitable, no aguanten. Es caguen a sobre els dos alhora, mentre, mirant-se als ulls, es diuen que s’estimen.