Prens un Vichy a la terrassa d'un bar, tens el got mig ple, o mig buit, és igual, va baixant. Aconsegueixes romandre inmutable al que succeeix al teu voltant, tothom mirant al cel, tu mires les bombolles de l'aigua amb gas i penses en la banyera que et faràs quan arribis a casa, la banyera grossa on hi cap també la Margueritte, que se t'acostarà amb una plata plena d'ostres acabades d'obrir, acompanyades d'un vi blanc en copa. Tu i ella estareu tranquils i en silenci, sabent que no us heu de dir res, sabent molt bé que no us interessa el que passa fora del vostre cap, només parlareu, si parleu d'alguna cosa, de la importància que té rentar-se les dents abans d'anar a dormir.

Saps que al cel hi passa alguna cosa, tothom enlaira la mirada, la cambrera està boníssima, la Margetitte deu preparar el dinar. Estàs satisfet, celebres el que acabes de proclamar, que avui serà el millor dia de la teva vida.

Acluques els ulls una estona, sents les converses de les taules veïnes, els sorolls de la plaça, els nens, els ocells, i notes com el sol i el vent suau t'abracen. Et sona el mòbil, apareix una fotografia a la pantalla:  

El rem de la foto et recorda aquella excursió amb Kayak per les costes de l'Ebre i la declaració de guerra que et van fer 1.000 mosquits durant tot el trajecte, veritablement desgradable, m'hagués fet falta un repeledor napoleònic per guanyar la batalla. Tot i així recordo la Margueritte, ben morena, amb aquell bikini blau cel que em feia encendre la pupil·la a cada moviment de braç que feia, com se li movien. Ai mare. 

Ets home i tens instints, tanques els ulls i te l'imagines de nou:

Tornes a casa, estàs dinant amb el teu amor. Ara aquí, ella està inmòvil, sense remar, i les seves amigues ben quietes. Saps que desitges cinètica però no t'atraveixes a dir-li el que vols. Desitges quedar bé davant d'ella, ser l'home que ella vol que siguis. Però tu vols una finalitat, ets malvat, hedonista i cleptòman, saps que al cel no hi aniràs pas. Oh, déu, com les té. T'està caient una gota de suor pel front, has der fer alguna cosa. Hi ha massa soroll de noies al carrer, estàs malalt, i a sobre la camarera no parava de mirar-te. Per una part ets triumfal, per l'altre et fan falta 5 litres de valor. Llavors li tires una forquilla aprop seu i li demanes si la pot recollir, ella accepta amb el cap, i s'ajup, tu, malalt com ets, li mires l'escot, impressionant. Per fi hi ha moviment en aquesta casa, però no en tens prou. Et mossegues els llavis i mires com un boig mira a una boja. És una mirada que treu fum. La sang bullint. Aquesta sang, precisament, és la que et comença a brotar del llavi. Sembla que et surti de les dents. T'has mossegat massa fort. La Margueritte, exagerada i desvergonyida com ha estat sempre, s'agafa el jersei per la cintura, amb els braços creuats. Et mira fixament, i mentre el jersei puja, la creu dels braços es desfà. Se'l treu. Aquí les tens: la Telma i la Louise, les perles de Calella, el duo mozzarella. Els hi has posat tants noms... Després s'aixeca i amb el jersei t'eixuga la sang del llavi. Tu tens la mirada clavada en les seves magranes, i tens la impresió de que res te la podrà fer apartar. L'excitació et puja per la cara, et poses vermell. Un altre riu de sang flueix. Avall. Sang del nas. Ho notes, ho sents. Aquella diferencia entre el rajar de moc i el de sang. No és el mateix. De sobte les tres amigues s'agafen el jersei. Ostia puta... Pero no se'l treuen. Feien broma. A tu quasi t'explota el cap. Cabrones. Riuen.

Mentre la Margueritte es va a canviar, tu t'estires al sofa, després d'haver passat pel bany a netejar-te la cara. Una bola de paper de vàter entaforada al nas. Ets ridícul, penses. Les amigues es preparen per marxar, parlen amb la Margueritte.  Tu mires al sostre. Si vas al cel, trobaràs dones que les tinguin com ella? Potser les tenen millor a l'infern... Les amigues es despedeixen amb un somriure maliciós, tu no t'aixeques. S'en van. Després la Margueritte es posa a fer una migdiada. 

Surts al carrer, a prendre l'aire. Però què collons hi ha al cel que tothom hi mira? Tu ets més de mirar al terra, seguir les linies de la vorera fins que els ulls topin amb alguna cosa. I no triguen gaire a fer-ho, i t'atures, baixes una mica el cap. T'inclines. En un diari obert i arrugat, veus una imatge que et paralitza:

És la camarera. És terrible. El titular et deixa glaçat:

“Mor un home mentre feia la migdiada”

Era el seu marit. Quina tragedia, però al menys no ha patit. És una mort envejable. Dines, t´estires al llit, t´adorms llegint i a mitja digestió ja no hi ets.

Donant voltes al tema camines distret sense rumb. Arribes a la plaça de l´esglèsia. Et decideixes a entrar, a dins no hi ha quasi ningú, només dos àvies a primera fila que resen en silenci. Fas una ullada general a tot el recinte, et fixes en un quadre que hi ha penjat en una de les parets on hi ha dibuixat un cel d´un blau ben clar i uns angelets en boles. T´assentes al banc, que grinyola al posar-hi el cul. Penses en la teva dona, que està fent la migdiada, te la imagines al llit ben acurrucada, fas un viatge mental per sota l´edredó amb el que estarà tapada, veus les seves cames, el seu cul, els seus flams, oh...verge santa, i de cop et ve al cap la imatge de la portada del diari, la cara de la cambrera plorant. Quin garbuix de sensacions, sexe i fatalitat, erotisme i mort. Mires el confessionari, està allà, plantat com un lavabo portàtil de carrer, esperant a que hi vagis per descarregar els teus pesars, a dins hi haurà el mossén Ramírez o Antonio, que està en contra de l´abort i que suposadament no sap res del sexe, ni del tacte que tenen uns bons enciams tendres, i que únicament et dirà que resis uns quants Parenostres. Decidit a no confessar-te, abandones el lloc.

A fora alces la vista al cel, t´impacta. Però, ep, la cambrera!. Passa pel teu davant, ben ràpid. Embadocat mires com s´allunya, reseguint-la de dalt a baix, reduint-la a poc a poc a la sinuositat de les curves del seu cos. Però despertes, la segueixes i armat de valentia la crides:

- Eh! Perdona!

- Si?

- T-t-t-t'he v-v-vist abans al b-b-bar (concentra't imbècil, sembles retardat)

La noia fa cara de circumstàncies..

- P-perdona, deixe'm que em presenti, em dic Marcel... Els amics em diuen Cel (molt millor...). 

 La cambrera li somriu per sota del nas.

- Em dic Corall, encantada.

- Corall... quin nom més singular. Escolta... Que tens plans ara mateix?

- Si, de fet ara anava a recollir el meu fill de la guarderia.

- Ah... d'acord, adéu doncs.

Arranques a córrer com un posseït, no hi ha res al món que et faci més por que les mares! Odiaves a la teva mare i també a les mares que passaven a buscar els companys de l'escola amb el cotxe mentre la teva et feia caminar fins a casa plogui, nevi o caigui calamarsa. Mares filles d'altres mares, filles d'altres mares, filles de puta totes! La situació t'ha fet recordar coses del teu passat, no et pots treure l'imatge del cap;

Es la teva mare quan tenies 12 anys, el pànic que sents per aquesta zebra és normal...

La Jaqueline, la desgraciada de la teva mare portava aquest jersei cada dia de la setmana, excepte els diumenges que no es posava res salvat d'unes sabatilles d'anar per casa, era aterrador. Tornant a la zebra... Precisament el braç esquerra era el seu fort, i cada vegada que remugaves o obries la boca quan no tocava i quan si, la mama et deixava caure una santa hòstia que si no recordes malament devia ser molt similar a rebre un cop de ferradura d'una zebra de veritat, aquelles hòsties et feien veure el cel, com ara que perdut en els teus pensaments has mirat a la estratosfera i ho has vist durant uns instants, enlluernat i amb dolor als ulls has baixat la vista i has tornat a la costum de mirar el terra que trepitges...

ELS GENOLLS PER LES FALDILLES

Final de la Champions. Barça-Madrid. Lo nunca visto. La gent no pot suportar els nervis. Fa por. Hi ha aficionats que contemplen el suicidi en cas de derrota. A més, es juga al Camp Nou. Una cosa brutal.

Comença el partit. El públic crida tant que l’estadi tremola. Deu puntets blancs sobre l’herba es mouen indistintament. Mitja graderia els acompanya. L’ambient és crispat i molts insults son pronunciats alhora. La paraula “puta” és el mínim comú denominador. Els culès, conscients de la transcendalitat del partit, creuen que aquesta és la única manera de posar-se a l’altura i fins i tot superar el palmarès injustament abultat del Madrid. 

La pilota roda, corre amunt i avall entre els jugadors del Barça. El primers minuts són de control absolut blaugrana, milions i milions de parells d’ulls s’enclaven a l’esfèrica, en la tensió del partit hi ha un jugador absort. La remena com els altres, segur, precís, però sense que ningú se n’adoni el seu ull esquerre despenja una llàgrima d’aigua molla. Just en aquest moment Javier Mascherano se n’adona que es va equivocar d’ofici, que per seguir el camí que li marcaven les seves cames va haver de deixar perdre el que li dictava el seu cap. En Mascherano volia ser escriptor, poeta, volia viure amb el cap ennuvolat, amb la mirada perduda i la compostura del galan, cagadubtes, esquizofrènic. 

Ara mateix, ara que el Camp Nou s’esgargamella, ho veu tot fredament, des de fora. Ell que és al centre del món, veu aquell espectacle des de l’espai exterior i pensa que només és un subnormal donant cosses a un tros de plàstic inflat, i no sap qui és més imbècil, si ell, o la gent, tant la gent que el mira jugar, com la que no ho fa, tothom. Veu que la seva vida acaba de perdre sentit, just quan més en té, quan la seva pròpia existència és més justificada, quan pot influïr en l’estat d’ànim de milions de persones només amb un bon o mal moviment de peu. 

De moment no hi ha gols, en Javier corre, es belluga amb audàcia i decisió, la toca, corre, bé, concentrat, pensa en el llibre que va començar a escriure quan encara anava a l’escola, que va titular: “Todos los galgos se llaman Leopoldo”, recorda el plaer que sentia escrivint a mà pàgines i pàgines amb un llàpis de carbó. Pensa també en els dos llibres que acaba d’enllestir “La endívia es muy mala” i “Se llama pan, imbécil”, i pensa en un poema, el que va escriure ahir, un dels primers que va escriure en català i que es recita a sí mateix de memòria, diu així: 

Tortugues de llobregat d'esplugues 

Quan el sol prenia el sol

les tortugues s'amagaven

satisfetes pel juliol

de la closca se n'anaven

Odiant la morenor

com la sal a la glucosa

estimaven la foscor

de la nit la més sucosa

bé que xalaven elles

en veient les gambes mortes

amb borratxes abelles

en brunzint les cames tortes

no tenien cap final

només veien la disbauxa

pintallavís i orinal

foren la seva gran rauxa

Mentre recorda el poema nota un cop a l'esquena, algú li ha tirat un encenedor d'aquells per premsar porros. I de cop i volta, se li envà la pinça, però massa. Demana la pilota, i s'envà als vestidors corrent davant la mirada atònita dels jugadors, entrenadors i espectadors. Quan hi arriba, crema la pilota, un cop cremada, crema les cendres, i llavors crema el foc. Com que veu que li sobra tant de foc, el fica dins un tupperware i el guarda a la nevera del vestidor blaugrana. Absent una mica de la realitat, mira l'hora. Alça! són les 3 del vespre! 

Parpelleja, fa rodar els ulls, es frega el front amb el dors de la mà mentre esbufega. Està sol. Fa un pas endavant i sent la sabata desenganxar-se del terra. Nyeeeg. Aixeca la cama a poc a poc, com un flamenc, i mentre s’aguanta el peu amb la mà, mirant-se la sola, estranyat, sent una olor que l'entristeix d'immediat, l'enfonsa. És olor de cava.

El terreny de joc transpira victòria i nostàlgia a parts iguals, i en Javier s’ho empassa tot. És la primera vegada que salta al camp sense ganes; camina, desfet, cap al cercle central. Tot és fosc, la gespa és negra, som la gent blaugrana.

Comença l’himne (no se sap com), més nítid que mai, amb una ressonància impecable, epidauriana. En Javier segueix caminant, sentint-se abatut com si li haguessin clavat quatre pallisses, com els dies en que perden i sap que en part és culpa seva, perquè no ha jugat bé (en dies així, al arribar a casa, escriu i escriu sense parar, sense pensar, i s'aferra a la ploma tenint la certesa de que si fes alguna altre cosa, si la deixés anar i deixés rodolar els seus sentiments pendent avall, sense fre, ploraria, ploraria com un croissant).

A meitat de la segona estrofa, l'himne es talla. L’eco dels últims tocs de trompeta ressona i s’apaga, i és llavors quan sent la vaca: una vaca blanca que pastura davant la porteria, dins l’àrea petita, sota el Gol Nord de l’estadi.

Lligada del coll amb una corretja, la vaca fa de guia a un home cec, vell i elegant, a qui en Javier no tarda en reconèixer. És en Joan Maragall. És en Joan, pensa, el seu poeta més admirat. És en Joan, es diu, alçant la veu. La vaca pastura tranquil·la, calmosa, i l’amo que no fa res, no parla, no va enlloc. En Javier, de sobte, arranca a córrer, amb la boca oberta i els ulls somrients. S’hi acosta a gran velocitat amb els braços tallant l'aire, la gespa saltant sota els seus peus. Joan!!! crida, esparracant-se la veu, ofegat d'emoció. Cada vegada hi és més aprop, i no s’ho pot creure; el tocarà, parlaran, escriuran coses junts, prendran un cafè, aniran a veure el Barça quan ell s’hagi decidit a deixar l’equip. Però abans, just abans de l’abraçada que ja gairebé pot sentir, es desperta, obre els ulls, i veu la cara d’un home, el seu marit, que li crida:

- ¡Shakira! ¡Shakira! ¡¿Qué te pasa?!

- Qué...? Qué...?- diu mentre lentament va obrint els ulls i recuperant l´ànim als braços d´en Piqué.

- Te acabas de desmayar justo al entrar por la puerta de casa.

La Shakira, tombada i encara afectada pel desmai, mira estranyada i amb deteniment el seu entorn, no aconsegueix familiaritzar-se amb allò que té davant els ulls, tampoc amb l'home que la té agafada en braços. Espantada s´aixeca d´un bot i s´aparta d´en Piqué, la realitat de la situació l´estremeix, fins a l´extrem de pensar que potser només es tracta d´un malson, un malson d´aquells en que l´horror de les situacions és tan fort que sembla que sigui real. Ell, no acabant-se de creure el que li està passant a la seva dona, resta atònit assentat al terra, mentre les neurones al seu cap van de bòlit intentant trobar ordre i coherència per fer reaccionar raonable i encertadament al futbolista. Però, massa tard, la cantant, ben esperitada, engega a correr i surt per la porta. Fuig sense saber-ne ben bé la raó, la gent del carrer se la queda mirant, és clar, saben qui és, en canvi, ella no. Ha perdut la identitat. Escolta com algú està corrent darrera seu, es gira i el veu, i accelera més el pas, ell crida en va el seu nom -Shakira, Shakirinya!-, amb la celeritat d´una gasela va guanyant distància i el deixa enrere. El seu moviment de malucs atrapa la mirada de més d'un vianant, que, veient com d´impossible li serà poder aconseguir mai en la vida una bellesa com aquella, resignat abaixa finalment el cap, estimant-se més mirar el terra.

Esgotada, sense més força a les cames, s´atura. Es pesiga ben fort el braç, es fa mal, no és cap somni. De sobte es veu a ella mateixa i a sota llegeix “Shakira, la leona de la canción, 21 de marzo en Palau Sant Jordi”, s´apropa més al cartell, la seva confusió no pot ser més gran.

La preciosa cantant perduda en ple barri de les Esplugues de Llobregat, davant d’aquell immens mirall de paper, una imatge estàtica amb títol i eslògan que no feia res més que turmentar-la,  no parava de plorar pluja negre de desesperació i rímel.

Estava en xoc, la seva ment estava sent travessada per  mil fletxes dels temibles avantguardes de la legió de l’amnèsia del sud. A punt de rendir-se de dolor i impotència davant dels fets reals que semblaven irrevocables, en un moment de clarividència intentà cantar unes notes.

Omple els pulmons pansits de córrer i contrau la laringe preparada per deslliurar un do major angelical.

- Beep-beep-beep, s’espanta.

- que ha passat? La ment li oscil·lava.

Ho torna a temptejar, ara amb una mica de basarda al cos...

- beep-beep-beep!

Les portes del metro es tanquen...

Ella també tanca els ulls, i de cop sent un rugit immens. Es palpa, intenta prendre consciència, qui és? Veu unes cames peludes i musculades i intueix ràpidament que ja no és la Shakira. De nou al Camp Nou. Està confús, però ja n'està fins als collons de somnis i canvis de personalitat. Som a la final, toca guanyar-la.

Ja és la pròrroga, i falta un minut perquè s'acabi el partit. La gent ja ni crida, ni parla, ni res. Tothom està cagat, poden passar moltes coses en molt poc temps. El barça guanya per un gol, però el Madrid comença a traçar l'última jugada, l'última bala a la recamara. De sobte, un esglai recorre el camp. L'Higuaín es posiciona sol davant la porteria. Xuta per baix, molt fort, però en Valdés li llegeix les intencions i repel el xut. El rebot va a parar ben lluny, i en Cristiano la caça. Aquest se l'avança una mica i, aprofitant que el porter està a terra, fa dues passes, arma la cama dreta i rebenta la pilota, li carda una ceba que espanta. La pilota va ben direccionada, es veu que va dins. Un xut que pot perfectament decidir el destí d'Espanya, quasi del món.

Llavors en Mascherano ho veu clar, i li surt l'instint més primitiu de dins. Se li en va l'olla. Ara és tot o res. Comença a córrer com un cavall cap a la línia de porteria i fa un salt descomunal. Estira els braços tant com el cos li permet, obre les mans i ho aconsegueix. Paradon. La para, en Masche la para, recreant al propi Valdés. Milions de persones obren la boca però no emeten cap soroll.

En Javier l'atura màgicament i durant unes mil·lèsimes, des de l'aire, és feliç com un bebè. Però no ha calculat bé les distàncies. Encara a l'aire, gira el cap cap endavant i veu una columna blanca acostant-se a una velocitat vertiginosa cap a ell. No pot fer res, no hi ha temps. Acluca els ulls i, davant de 98000 espectadors... PAAM!! estampa el cap contra el pal. Sona sec. L'impacte és brutal, en Javier es rebenta el crani.

De cop, tot negre. Està xopa de suor. En mig de la foscor, abstreta, veu una llum i es mig desvetlla. Al acostar-s'hi, veu que és el mòbil. L'agafa, l'obre i veu dues persones. Estira el braç esquerra lentament, entre les mantes, i toca un cul inconfusible. Llavors deixa anar un sospir. Sí, és ell, és en Ramon Pellicer. Tot està bé.

Panteón

Tocarle los quesos al pastor

Ir de pato y gritar salmón

Soplarle al chófer cuando sale el sol

Petar la bañera con el fémur

Limpiar las botas con miel y sartén

Tocar el piano con la batidora

Chinorris NOW

Qui millor per explicar-nos la història que l'honorat Dr. Félas:

Hi havia una vegada un sentiment que no trobava el seu mòbil, clar, la nit anterior va pillar tal hipocondria a la sala d'espera del caixer automàtic, que va fer que s'oblidés l'aparell de trucades damunt del forat del nas. El sentiment, desesperat davant la situació, es va lligar un piercing a l'orella dreta i va llogar la bombeta "Dos lelos muy blancos". De poc li va servir mirar aquells fotons, ja que es va quedar cec i obrellaunes, a causa d'això va decidir que mai més dormiria amb dues estisores sota el cotxe.

le bain

l'avi és un señor mayor que flota

xiclet

PLOP

Tenim una productora que no produeix. Si no produeix no és una productora. No tenim cap productora. Tenim una idea en potència, una potència infinita, tan infinita com tot el que no hem fet. Tenim moltes ganes de fer coses, coses, les coses, de fet anem fent, ens anem formant un per cada banda, només falta ajuntar-ho tot i petar. Erupcionar com un volcà que porta massa temps avisant. Anem traient guspires, alguna flamarada, algún tremolor aparentment inofensiu, el magma ens corre per les venes, hem de petar, sense avisar. És qüestió de temps, de trobar temps, aquesta cosa que ens sospesa, que ens atrapa i ens allibera, peciència, potència. Tenim la llavor de la follia, la tenim, i l’hem de treure, s’ha d’expulsar, com un cagarru, igual, hem d’apretar fort. Un volcà que treu un canelò colossal, dur, que surt de la terra, vertical, com un menhir dels déus, el gran cagallò de Gea.

La merda de la muntanya no fa pudor.