Prens un Vichy a la
terrassa d'un bar, tens el got mig ple, o mig buit, és igual, va
baixant. Aconsegueixes romandre inmutable al que succeeix al teu
voltant, tothom mirant al cel, tu mires les bombolles de l'aigua amb
gas i penses en la banyera que et faràs quan arribis a casa, la
banyera grossa on hi cap també la Margueritte, que se t'acostarà amb
una plata plena d'ostres acabades d'obrir, acompanyades d'un vi blanc
en copa. Tu i ella estareu tranquils i en silenci, sabent que no us
heu de dir res, sabent molt bé que no us interessa el que passa fora
del vostre cap, només parlareu, si parleu d'alguna cosa, de la
importància que té rentar-se les dents abans d'anar a dormir.
Saps que al cel hi passa
alguna cosa, tothom enlaira la mirada, la cambrera està boníssima,
la Margetitte deu preparar el dinar. Estàs satisfet, celebres el que
acabes de proclamar, que avui serà el millor dia de la teva vida.
Acluques els ulls una
estona, sents les converses de les taules veïnes, els sorolls de la
plaça, els nens, els ocells, i notes com el sol i el vent suau
t'abracen. Et sona el mòbil, apareix una fotografia a la pantalla:
El rem de la foto et recorda aquella excursió amb Kayak per les costes de l'Ebre i la declaració de guerra que et van fer 1.000 mosquits durant tot el trajecte, veritablement desgradable, m'hagués fet falta un repeledor napoleònic per guanyar la batalla. Tot i així recordo la Margueritte, ben morena, amb aquell bikini blau cel que em feia encendre la pupil·la a cada moviment de braç que feia, com se li movien. Ai mare.
Ets home i tens instints, tanques els ulls i te l'imagines de nou:
Tornes a casa, estàs dinant amb el teu amor. Ara aquí, ella està inmòvil, sense remar, i les seves amigues ben quietes. Saps que desitges cinètica però no t'atraveixes a dir-li el que vols. Desitges quedar bé davant d'ella, ser l'home que ella vol que siguis. Però tu vols una finalitat, ets malvat, hedonista i cleptòman, saps que al cel no hi aniràs pas. Oh, déu, com les té. T'està caient una gota de suor pel front, has der fer alguna cosa. Hi ha massa soroll de noies al carrer, estàs malalt, i a sobre la camarera no parava de mirar-te. Per una part ets triumfal, per l'altre et fan falta 5 litres de valor. Llavors li tires una forquilla aprop seu i li demanes si la pot recollir, ella accepta amb el cap, i s'ajup, tu, malalt com ets, li mires l'escot, impressionant. Per fi hi ha moviment en aquesta casa, però no en tens prou. Et mossegues els llavis i mires com un boig mira a una boja. És una mirada que treu fum. La sang bullint. Aquesta sang, precisament, és la que et comença a brotar del llavi. Sembla que et surti de les dents. T'has mossegat massa fort. La Margueritte, exagerada i desvergonyida com ha estat sempre, s'agafa el jersei per la cintura, amb els braços creuats. Et mira fixament, i mentre el jersei puja, la creu dels braços es desfà. Se'l treu. Aquí les tens: la Telma i la Louise, les perles de Calella, el duo mozzarella. Els hi has posat tants noms... Després s'aixeca i amb el jersei t'eixuga la sang del llavi. Tu tens la mirada clavada en les seves magranes, i tens la impresió de que res te la podrà fer apartar. L'excitació et puja per la cara, et poses vermell. Un altre riu de sang flueix. Avall. Sang del nas. Ho notes, ho sents. Aquella diferencia entre el rajar de moc i el de sang. No és el mateix. De sobte les tres amigues s'agafen el jersei. Ostia puta... Pero no se'l treuen. Feien broma. A tu quasi t'explota el cap. Cabrones. Riuen.
Mentre la Margueritte es va a canviar, tu t'estires al sofa, després d'haver passat pel bany a netejar-te la cara. Una bola de paper de vàter entaforada al nas. Ets ridícul, penses. Les amigues es preparen per marxar, parlen amb la Margueritte. Tu mires al sostre. Si vas al cel, trobaràs dones que les tinguin com ella? Potser les tenen millor a l'infern... Les amigues es despedeixen amb un somriure maliciós, tu no t'aixeques. S'en van. Després la Margueritte es posa a fer una migdiada.
Surts al carrer, a prendre l'aire. Però què collons hi ha al cel que tothom hi mira? Tu ets més de mirar al terra, seguir les linies de la vorera fins que els ulls topin amb alguna cosa. I no triguen gaire a fer-ho, i t'atures, baixes una mica el cap. T'inclines. En un diari obert i arrugat, veus una imatge que et paralitza:
És la camarera. És terrible. El titular et deixa glaçat:
“Mor un home mentre feia la migdiada”
Era el seu marit. Quina tragedia, però al menys no ha patit. És una mort envejable. Dines, t´estires al llit, t´adorms llegint i a mitja digestió ja no hi ets.
Donant voltes al tema camines distret sense rumb. Arribes a la plaça de l´esglèsia. Et decideixes a entrar, a dins no hi ha quasi ningú, només dos àvies a primera fila que resen en silenci. Fas una ullada general a tot el recinte, et fixes en un quadre que hi ha penjat en una de les parets on hi ha dibuixat un cel d´un blau ben clar i uns angelets en boles. T´assentes al banc, que grinyola al posar-hi el cul. Penses en la teva dona, que està fent la migdiada, te la imagines al llit ben acurrucada, fas un viatge mental per sota l´edredó amb el que estarà tapada, veus les seves cames, el seu cul, els seus flams, oh...verge santa, i de cop et ve al cap la imatge de la portada del diari, la cara de la cambrera plorant. Quin garbuix de sensacions, sexe i fatalitat, erotisme i mort. Mires el confessionari, està allà, plantat com un lavabo portàtil de carrer, esperant a que hi vagis per descarregar els teus pesars, a dins hi haurà el mossén Ramírez o Antonio, que està en contra de l´abort i que suposadament no sap res del sexe, ni del tacte que tenen uns bons enciams tendres, i que únicament et dirà que resis uns quants Parenostres. Decidit a no confessar-te, abandones el lloc.
A fora alces la vista al cel, t´impacta. Però, ep, la cambrera!. Passa pel teu davant, ben ràpid. Embadocat mires com s´allunya, reseguint-la de dalt a baix, reduint-la a poc a poc a la sinuositat de les curves del seu cos. Però despertes, la segueixes i armat de valentia la crides:
- Eh! Perdona!
- Si?
- T-t-t-t'he v-v-vist abans al b-b-bar (concentra't imbècil, sembles retardat)
La noia fa cara de circumstàncies..
- P-perdona, deixe'm que em presenti, em dic Marcel... Els amics em diuen Cel (molt millor...).
La cambrera li somriu per sota del nas.
- Em dic Corall, encantada.
- Corall... quin nom més singular. Escolta... Que tens plans ara mateix?
- Si, de fet ara anava a recollir el meu fill de la guarderia.
- Ah... d'acord, adéu doncs.
Arranques a córrer com un posseït, no hi ha res al món que et faci més por que les mares! Odiaves a la teva mare i també a les mares que passaven a buscar els companys de l'escola amb el cotxe mentre la teva et feia caminar fins a casa plogui, nevi o caigui calamarsa. Mares filles d'altres mares, filles d'altres mares, filles de puta totes! La situació t'ha fet recordar coses del teu passat, no et pots treure l'imatge del cap;
Es la teva mare quan tenies 12 anys, el pànic que sents per aquesta zebra és normal...
La Jaqueline, la desgraciada de la teva mare portava aquest jersei cada dia de la setmana, excepte els diumenges que no es posava res salvat d'unes sabatilles d'anar per casa, era aterrador. Tornant a la zebra... Precisament el braç esquerra era el seu fort, i cada vegada que remugaves o obries la boca quan no tocava i quan si, la mama et deixava caure una santa hòstia que si no recordes malament devia ser molt similar a rebre un cop de ferradura d'una zebra de veritat, aquelles hòsties et feien veure el cel, com ara que perdut en els teus pensaments has mirat a la estratosfera i ho has vist durant uns instants, enlluernat i amb dolor als ulls has baixat la vista i has tornat a la costum de mirar el terra que trepitges...
